Reportatges sobre la meva terra.
Comentaris de llibres.
Crítiques de pel.lícules i documentals.
Impressions sobre espectacles diversos.
Contes i microcontes per adults.
I més.

Hispanola. Vangelis.

31/8/09

Article d'opinió. El destí.

Quan algu anava a consultar l'oracle de Delfos abans de marxar a la guerra, aquest contestava:Viuràs no moriràs. Segons on posés la coma el que consultava en feia un pronòstic o un altre. Si la posava primer tenia com a resultat viuràs, no moriràs i si la posava desprès viuràs no, moriràs. Cada una de les opcions comporten resultats completament oposats.

Definim el destí com la sort reservada a cadascú.
Moltes són les expressions que utilitzem i que en fan referència. És el meu destí. Estava escrit. Era la seva hora... I també moltes les arts adivinatòries que hem creat per coneixer-lo.

Existeix realment un destí per a cada ésser humà?.

Podem dir que genèticament parlant estem predeterminats a sofrir algunes malalties o trastorns psicològics, la qual cosa en el millor dels cassos no vol dir que les haguem de patir forçosament doncs no sabem ben bé perquè alguns les pateixen i d'altres, tenint la mateixa predisposició, no. En aquest sentit s'hauria de tenir en compte la influència de certs factors externs covariants.

Així mateix, podem asegurar que naixem en una familia, en una societat, en una cultura i en una època amb unes cicumstàncies concretes, sense possibilitat d'elecció.

I, finalment, també sabem que algun dia haurem de morir.

No obstant:
Els científics comencen a dominar la genètica i amb això el patiment de certes alteracions orgàniques i psíquiques.
Nosaltres, almenys els que hem nascut i crescut en un món més o menys opulent, amb totes les necessitats bàsiques satisfetes, també podem dir que tenim capacitat d'elecció i de decisió en molts dels assumptes de la nostra vida, de tal manera que ens sentim amos i senyors en molts àmbits, sinó en tots.
Hem après a dominar la natura tot i que no podrem dominar mai el que és la base de l'existència, la mort. No som omnipotents.
Pensar en mi o en els altres com unes simples titelles a les quals algú, en aquest cas el destí, mou al seu caprici, ens nega llibertat i responsabilitat, conceptes que formen part de la nostra essència com a éssers humans.
Per d'altra banda també tenim l'atzar, causa assignada als fets de què hom desconeix la causa real. Una força que sembla capriciosa per desconeixement, però que no per això ha d'estar escrita ni ha d'obeir a cap força sobrenatural precisament perquè no són sinó fruit d'una concatenació de causes fortuites que comporten sort o dissort a la persona que les experimenta.
Llavors el destí no és més que una construcció mental errònia.

27/8/09

La familia de Pascual Duarte.

Autor: Camilo José Cela (Premi Nobel de Literatura 1989).
Novel.la biogràfica.
Editada el 1947.
Editorial: Círculo de lectores.
186 pàgines.
També existeix en pdf.
Una llibre francament interessant que narra en primera persona les memòries incompletes que Pascual Duarte, un personatge de ficció ajusticiat durant la dictadura espanyola, va deixar escrites abans de morir.
Amb un domini de l'idioma admirable, un estil ben propi i un realisme indubtable Cela ens planteja un vertader dilema que ens fa pensar sobre el destí, la justicia i la pena de mort, a través de les confessions i reflexions del protagonista sobre la seva pròpia vida.
És especialment significativa la dedicatòria que fa l'autor:
Dedico esta edición a mis enemigos, que tanto me han ayudado en mi carrera.
També la nota inicial que Cela anomena Pascual Duarte, de limpio, escrita a Palma de Mallorca el 23 d'agost de 1960 i que imagino només surt en aquesta edició que he llegit i potser en les posteriors, però no en les anteriors.
Les memòries de Pascual Duarte comencen:
Yo, señor no soy malo, aunque no me faltarían motivos para serlo. Los mismos cueros tenemos todos los mortales al nacer y sin embargo, cuando vamos creciendo, el destino se complace en variarnos como si fuésemos de cera y en destinarnos por sendas diferentes al mismo fin: la muerte. Hay hombres a quienes se les ordena marchar por el camino de las flores, y hombres a quienes se les manda tirar por el camino de los cardos y las chumberas. aquéllos gozan de un mirar sereno y al aroma de su felicidad sonríen con la cara del inocente; estos otros sufren del sol violento de la llanura y arrugan el ceño como las alimañas para defenderse. Hay mucha diferencia entre adornarse las carnes con arrebol y colonia, y hacerlo con tatuajes que después nadie ha de borrar ya.
Imprescindible.

22/8/09

Basílica de Santa Maria. Igualada. Anoia.

L'any 1003, en la "Història d'Igualada" de Mn. Joan Segura, apareix documentada una capella dedicada a Santa Maria prop d'Agualada. L'any 1058. la capella, dedicada a Santa Maria i Sant Pere, és consagrada i erigida com a parròquia, amb cementiri propi i les corresponents atribucions, pel Bisbe Guillem de Vic. El temple era d'estil romànic.
Durant els anys 1365 i 1366, s'hi feren reformes importants i s'hi van construir capelles laterals.
L'actual construcció data del 1617 i s'edificà sobre l'antiga capella. En un principi el projecte va ser encomanat a Pere Blai, però després va ésser realitzat per Rafael Plansó.

L'estil de l'església es correspon al reinaxentisme català, que als segles XVI i XVII anava succeint el gòtic, introduint en la nostra arquitectura elements de l'antiguitat clàssica.

L'església, de murs austers, té una sola nau, flanquejada per dotze capelles, d'estètica barroca, però redecorades després de la guerra civíl.



L'arc ojival que cobreix l'altar major de la Mare de Déu dels Dolors i el campanar, són els únics vestigis del que resta de l'antiga capella gòtica.
El reatule barroc de l'altar major és obra de Josep Sunyer i Jacint Morató, que es va començar a construir l'any 1718, reconstruït després d'ésser parcilament destruït durant la guerra civíl per César Martinell.
Hi ha quatre atlants de marbre al sòcol que representen les estacions de l'any.
Una de les naus laterals és la dedicada a la Dolorosa.
Quadre de Segimon Ribó que representa la suor de sang del Sant Crist d'Igualada.
El baptisteri, d'estètica modernista, és obra d'Ignasi Colomer.
Sobre l'entrada del temple, hi ha el cor, on es troba instal.lat l'orgue actual, que és successor del que va construir Anton Boscà el 1758. El 1912 s'estrenà un nou orgue, reutilitzant material intern de l'antic instrument.

La cripta situada sota el prebisteri, va ser construïda després de la guerra civíl, a partir d'un projecte de Cèsar Martinell.


El campanar conté 7 campanes, 6 de les quals foses a la casa Bachert d'Alemanya.
Durant el període de 1936-1939, l'església fou convertida en mercat.
En l'actualitat la Generalitat de Catalunya va declarar la Basílica bé cultural d'interès nacional.

18/8/09

Fulgentia. Exposició d'orfebreria religiosa. Santa Maria. Igualada.

Seguint un projecte inciat el 1997, el 2008 es va obrir al públic aquesta mostra permanent d'objectes de culte.
Compta amb peces procedents de setze parròquies de l'arxiprestat.
Són peces totes elles realitzades amb metalls nobles amb un valor estètic i amb un valor cultural indubtables.

Aquí teniu una petita mostra de tot el que podeu veure.
Reliquiari de Santa Secundina del 1688.

Custòdia del segle XVIII.

Calze del segle XVIII.

Copó del segle XIX.

Creu Processional de Santa Maria d'Igualada del segle XV.

Bacina de la Mare de Déu del Roser del segle XVI-XVII.

Peu de custòdia de la Vera Creu del 1689.
Encenser del segle XVI-XVII.

17/8/09

Necròpolis del Serral.Tombes de Sant Romà. Santa Maria de Miralles. Anoia.

Conjunt arqueològic pertanyent a l'antiguitat tardana, format per setze tombes de lloses, un fons de cabana i tres estructures d'ús desconegut.
Corresponen a enterraments del segle IV-V d.C.
Presentàven una orientació est-oest, la qual cosa fa pensar en un enterrament cristià, tot i que no es descarta un ritus pagà de culte solar.

Només tres de les tombes van ésser conservades i tralladades al costat de l'Església de Sant Romà a Santa Maria de Miralles i reproduïdes fidelment. Presenten la forma d'una habitació.

Les foses havien estat reutilitzades doncs contenien les restes de 26 individus.
L'estructura era ovalada, retallada al terra natural, sense cap més preparació, fet que fa pensar que estaven construïdes amb materials peribles, restant uns amuntegaments de pedres que possiblement sostindrien la coberta.
Els materials que es van recuperar eren ceràmics, algún element metàl.lic, algun fragment de vidre i algún element lític.

Tropa de élite.


Direcció de José Padilha.

Guió de José Padilha, Bráulio Mantovani, Rodrigo Pimentel.

Basada en el llibre d'André Batista.

Música de Pedro Bromfman.

Fotografia de Lula Carvalho.

Amb: Wagner Moura, Caio Junqueira, André Ramiro, Fernanda Machado, Milhem Cortaz, Fernanda de Freitas, Thelmo Fernandes, Maria Ribeiro, Paulo Vilela, Marcelo Valle, Fábio Lago, Emerson Gomes.

Drama.

2007.

114 minuts.

Ós d'or al Festival de Berlín 2008.

Una cinta sobre el B.O.P.E., el Batalló d'Operacions Policials Especials, que actúa a las faveles de Rio de Janeiro a Brasil en lluita contra el narcotràfic. Amb una trama amb molta acció, situada temporalment el 1997, ens podem assabentar detalladament de l'elecció dels seus membres, del seu entrenament, de les seves estratègies (incloent la tortura), del seu enemic i sobretot de la pressió a la que estan sotmesos.

És molt important escoltar la veu en off que correspon al protagonista i que ja apareix al principi de la pel.lícula fins i tot abans dels crèdits.

Alguns paràgrafs:

En río de Janeiro, los carteles de la droga y la policía están condenados a entenderse. Mantener la paz depende de un delicado equilibrio entre la munición de los delincuentes y la corrupción policial. La honradez no forma parte del juego.

Cuando algún policía honrado sube a las favelas la cosa suele acabar muy mal.

Cada policía o se calla, o se corrompe o declara la guerra.

Los polis convencionales no están entrenados para esta guerra.

Molt interessant.

15/8/09

La pell freda.

Autor: Albert Sánchez Piñol.
Novel.la.
Edicions La campana.
Col.lecció Toc de ficció, 28.
307 pàgines.
Sánchez Piñol, antropòleg i escriptor, ens ofereix en aquest llibre una història que ha estat Best Seller internacional. Un relat de ficció que implica una reflexió força profunda sobre la naturalesa humana des d'una perspectiva antropològica.
El dilema que es planteja el de fer la pau i el de fer la guerra, dues opcions de les que disposa l'home, el mateix home.
Amb una trama molt i molt original i amb recursos literaris propis de la intriga el lector viatja a una illa molt petita prop de l'Antàrtic només habitada per un altre ésser humà i una citauca, Aneris (la de la pell freda), un ésser força semblant als humans, que pertany a una espècie marina la resta dels quals habita a l'Oceà Atlàntic a les rodalies de l'illa.
Frases i Paràgrafs:
...això demostra que en les guerres lluiten forces del present i del passat. pàg. 41.
Soc tan lluny d'Europa que les constel.lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L'univers no és susceptible de desordre, nosaltres, sí. pàg. 124.
Que els individus puguin ser millors o pitjors per naturalesa és del tot irrellevant. La qüestió és si un cop junts la societat que formen és bona o dolenta. I el còmput global dels homes no depèn de les inclinacions de caràcter. Imagini's un parell de nàufregs, dos individus particularment detestables. Per separat poden ser odiosos. Però un cop junts optaran per l'única solució possible: aliar-se per construir el millor lloc per viure. A qui li interessen els seus defectes particulars?. pàg. 128.
...I el joc, per innocent que sigui, posa al descobert igualtats i afinitats, perquè quan juguem amb algú no existeixen les fronteres, ni les jerarquies, ni les biografies; el joc és un espai de tots i per tothom.pàg.259.
Definitivament el món era un lloc previsible i sense novetats. pàg. 307.
Molt interessant.

13/8/09

Santa Maria del Castell de Miralles. Santa Maria de Miralles. Anoia.

Situada en un replà a recer de les antigues muralles del Castell de Miralles.
Aquesta església data de les acaballes del segle XII o principis del XIII, ja que el fet de que no tingui absis semicircular és símptoma del canvi estilístic que es va produir quan es va abandonar l'arquitectura llombarda que és la que domina a les esglésies romàniques de l'Anoia. És a dir que la podem situar en el període de la transició entre el romànic i el gòtic.
Consta d'una nau rectangular.
La volta és de pedra apuntada i la coberta de teula aràbiga.
Les quatre façanes són llises, amb cinc petites obertures verticals.
La porta d'entrada, de cara a migjorn, és un portal adovellat amb un trencaaigües i cornisa llisa.

Fins el 1915 va ésser la parròquia de Miralles, però a partir d'aquesta data es va traslladar a l'Església de Sant Romà, que es troba al pla. S'hi tralladaren també els altars major i del Roser, de característiques renaxentistes i gòtiques respectivament (avui desapareguts).
Conserva una pila baptismal octogonal.
L'any 1949 va ésser restaurada.

12/8/09

Castell de Miralles. Santa Maria de Miralles. Anoia.



Situat en un turó de la Serra de Queralt, està documentat des de l'any 960.


Hi ha dues zones ben diferenciades:
El recinte jussà a la zona més planera, amb un ampli pati, encerclat per les restes de la primera defensa, flanquejades a l'extrem oest per una petita torre datada del segle X i a l'angle sud-est per una magnífica torre albarrana de planta quadrangular de la baixa edat mitjana, que podria haver-ne substituït una de més antiga.

I el recinte sobirà a la part més enlairada, on trobem testimonis d'un important recinte enmurallat amb murs construïts seguint la tècnica de l'opus spicatum.


El tipus d'obra emprat en la construció dels murs segueix els paràmetres normals en aquesta mena d'edificacions, amb carreus a les parts extremes i un farciment de pedres i morter al mig.

Destaca en una zona inferior del castell, dins del que va ésser el seu recinte fortificat, l'Església de Santa Maria.
Un edifici romànic, d'una nau coberta amb volta lleugerament apuntada, sense absis diferenciat que es pot datar del segle XIII.

11/8/09

La boda de Tuya.


Direcció de Wang Quan'an.

Guió de Wang Quan'an i Lu Wei.

Fotografia de Lutz Reitemeier.

Amb: Yu Nan, Ba Te Er, Sen Ge, Peng Hongxiang.

Drama.

2006.

92 minuts.

Berlín 2007: ós d'or a la millor pel.lícula.

Amb una història francament interessant situada a la Mongòlia rural, una interpretació inmillorable, una música excepcional i una fotografia magnífica accedim a un món desconegut per nosaltres a través de la duresa de la vida de Tuya, una dona humil, i, alhora, extraordinària, com tantes altres que no arriben a les notícies però que, en realitat, existeixen.

Un relat conmovedor que no cau en el sentimentalisme.

Imprescindible.

10/8/09

Nada.

Autora: Carmen Laforet (Barcelona, 1921-Madrid, 2004).
Novel.la testimonial.
Comunicación & Publicaciones S.A.
190 pàgines.
Premi Nadal 1944.
És una de les obres clau del Realisme Existencial que va dominar el panorama europeu als anys quaranta.
Andrea, la protagonista, ens explica, en primera persona, la seva estança a Barcelona, on va anar a viure a casa d'uns parents, vinguts a menys desprès de la guerra, per tal de poder estudiar a la Universitat.
La noia, en plena adolescència, viurà allà un any plé d'experiències personals i socials, totalment noves i desconcertants amb uns personatges peculiars i marcats per la posguerra, que la conduiran a un estat anímic força deplorable, totalment contrari a les seves expectatives inicials. Malgrat ésser un fidel i amarg retrat de la societat d'aquell temps, no pas tan llunyà, la història acaba am un final força esperançador.
És evident que Carmen Laforet parteix de la visió d'una adolescent amb tots els seus ideals per fer encara més patent un món dels adults, que tot i que en aquest cas està inmers en unes circunstancies molt i molt especials, esdevé totalment incomprensible i inacceptable per una mentalitat idealista i crítica.
Amb una història original i totalment coherent amb l'època, un estil planer, unes descripcions de personatges molt encertades, força diàlegs, transcripcions de pensaments, emocions i sentiments i una certa intriga, "Nada", títol del qual no sabem el perquè fins la darrera pàgina, és un llibre molt interessant.

8/8/09

Santa Maria de la Tossa de Montbui. Santa Margarida de Montbui. Anoia.


L'església estava situada dins el recinte del castell de Montbui, del qual en teniu un article en aquest mateix blog, clicant a l'etiqueta de Castells de la Frontera i seguidament el Castell de la Tossa de Montbui.
Les primeres dades que ens consten de l'església són de l'època del bisbe de Vic Fruià (972-993).
Degut a diversos factors l'església va quedar inacabada fins el segle XI, quan es va acabar de construir o es va reedificar de nou.

Es tracta d'un edifici amb pla basilical de tres naus, acabades a llevant amb tres absis semicirculars. Les voltes són irregulars i oscil.len entre arc escaser, passant per un arc de mig punt, fins a convertir-se en un arc ultrapassat de lleugera ferradura.


La separació de les tres naus es realitza a partir de sis arcades, quatre de les quals estan perfilades amb arcs de mig punt i estan recolzades sobre columnes cilíndriques. A les dues restants, els arcs tendeixen fer-se escarsers, i s'assenten sobre pilars quadrangulars.

L'edifici conserva una finestra en forma de creu al mur de ponent, i nou de doble esqueixada culminades amb arcs de mig punt.
L'edifici conserva elements posteriors com la porta, segurament reestructurada el segle XVI, el campanar de la façana de ponent i la sagristia, al mur nord.
A l'interior es venera la Mare de Déu de Gràcia, una talla gòtica de fusta policromada de finals del segle XIV o inicis del XV.